El Dret, com la societat, està viu, i no es limita al conjunt de normes que regula la convivència. Evoluciona a mida que esdevenen canvis tecnològics, socials, culturals i econòmics en el nostre entorn i, en conseqüència, necessita de mecanismes que permetin la seva adaptació a la nova realitat de cada moment.

L’exemple més clar d’aquesta possibilitat (i necessitat) d’adaptació del Dret a les noves circumstàncies el trobem en l’anomenada clàusula rebus sic stantibus, implícita en els contractes de tracte successiu o llarga durada i en virtut de la qual la vinculació contractual ho és “rebus sic stantibus”: si les coses o circumstàncies es mantenen així.

El fonament d’aplicació d’aquesta clàusula radica en les regles bàsiques del nostre ordre econòmic i es configura com a mecanisme de restabliment de les prestacions que ha de permetre resoldre els problemes que en els contractes de llarga durada plantegen l’aparició de circumstàncies sobrevingudes i imprevisibles que alteren o destrueixen l’equilibri del contracte.

Així, i sense perdre de vista el principi pacta sunt servanda, amb aquest recurs de construcció doctrinal s’intenta flexibilitzar el principi que obliga als contractants a complir allò pactat i, en conseqüència, donar resposta a aquesta alteració sobrevinguda de les circumstàncies permetent la conservació del contracte.

Per tant, el principi d’equilibri de les prestacions o regla de la commutativitat que regeix durant l’execució dels contractes permet que, quan per circumstàncies extraordinàries s’alteri la base del negoci jurídic o bé el mateix comporti una excessiva onerositat per a una de les parts, hi hagi un canvi, ajustament o revisió del contracte per tal d’adaptar-lo a aquesta nova situació.

Si bé no està legalment reconeguda al Principat, la clàusula rebus sic stantibus ve analitzant-se pels nostres tribunals des de fa dècades, en especial per donar resposta a casos de desequilibri de les contraprestacions derivats de la devaluació monetària. Ara bé, dita clàusula no es preveu exclusivament en aquest tipus de supòsits, sinó que se n’estudia la seva aplicació a les modificacions sobrevingudes de les circumstàncies en general.

Així, i en aquest context, ja en el 1985 el Tribunal Superior de la Mitra indicava que “la clàusula rebus sic stantibus ha tingut aplicació en aquelles situacions en què de manera imprevisible i impensada, una alteració estranya als contractants de les circumstàncies del món exterior, era susceptible de produir un trencament de l’equilibri de les prestacions, que sorprenent a les parts, ocasionava que alguna d’elles veia com el contracte esdevenia inútilment i greu perjudicial”.

Per tot això, i degut a l’impacte global de la crisi sanitària derivada de la Covid- 19, és d’esperar -i gairebé sense cap mena de dubte- que, abandonant el seu
caràcter inicialment excepcional o subsidiari, la clàusula rebus sic stantibus acabi configurant-se com a mecanisme essencial en temps de crisi.