L’arbitratge és un mecanisme jurídic alternatiu per a la resolució de conflictes en què les parts implicades decideixen sotmetre les seves controvèrsies a un o més àrbitres, escollits per elles segons requisits establerts per la llei, en lloc d’acudir als tribunals ordinaris. Aquest mecanisme és cada cop més atractiu per diverses raons. En primer lloc, l’arbitratge ofereix una major flexibilitat en el procediment, ja que les parts poden acordar les normes que regiran el procés i escollir els àrbitres que considerin més adequats. Això permet una solució més adaptada a les necessitats i matèries específiques del conflicte. A més, l’arbitratge sol ser més ràpid que els procediments judicials tradicionals, la qual cosa resulta beneficiosa per a les empreses que busquen una resolució ràpida i eficient. També proporciona un grau de confidencialitat que molts conflictes comercials requereixen, evitant així la publicitat que sovint acompanya els judicis. Finalment, les decisions arbitrals o laudes són vinculants per a les parts, el que aporta seguretat jurídica i evita múltiples litigis sobre la mateixa qüestió.
En resum, l’arbitratge es presenta com una opció molt atractiva per a aquells que busquen una solució ràpida, flexible i confidencial per als seus conflictes.
De fet, l’arbitratge no és un secret pel Principat. Aquest mecanisme ha estat una pràctica ben arrelada al Principat d’Andorra com a mecanisme de resolució de controvèrsies, amb arrels històriques que es remunten a antigues màximes com les que es recullen al Manual Digest. Aquest text ja reflectia la voluntat dels Batlles d’evitar litigis i promoure la resolució pacífica de conflictes, fomentant el seu descens a l’arbitratge. Això s’ha vist reflectit a la periodicitat amb què han aparegut clàusules d’arbitratge en documents matrimonials i testaments, així com en els estatuts de societats mercantils.
Malgrat aquest arrelament històric, la falta de regulació legal ha dificultat l’ús de l’arbitratge a la pràctica, amb moltes parts que optaven per la via judicial. Aquest fet ha generat una demanda creixent del sector comercial per establir una legislació que reguli l’arbitratge com un mecanisme eficient per resoldre conflictes derivats de les activitats empresarials, que sovint no s’adapten a la llarga durada dels litigis judicials.
És només a partir de l’any 2015 que Andorra promulga una llei específica referent a l’arbitratge, com ho és la Llei 47/2014 del 18 de desembre, d’Arbitratge del Principat d’Andorra. La promulgació d’aquest text representava una necessitat urgent per adaptar-se a les exigències del comerç nacional i internacional del Principat. Aquesta normativa busca facilitar i promoure l’arbitratge com a solució àgil i eficaç per a la resolució de controvèrsies, tant internament com en relacions amb empreses d’altres països, com per exemple Espanya, França o Suïssa on l’arbitratge ja està ben establert.
La Llei regula l’arbitratge formal i preveu, tant els casos interns com els internacionals, reconeixent la importància de l’arbitratge internacional per a un país amb una gran projecció comercial com Andorra. La Llei estableix un sistema dual que aborda, per una banda, els casos interns i, per l’altra, els casos internacionals.
El text estableix que l’arbitratge està regulat per normes a diversos nivells: la llei nacional, el reglament de la institució arbitral del Principat i les estipulacions pactades per les parts. La majoria de les disposicions són de naturalesa dispositiva, deixant marge per a l’acord entre les parts. A més, els textos internacionals, alguns ratificats pel Principat i alguns altres no, configuren un cos normatiu i un marc per a les matèries arbitrables, basant-se en un model general que inclou totes les qüestions relatives a possibles controvèrsies. Per exemple, el Conveni de Nova York del 10 de juny de 1958, promogut per les Nacions Unides i reconegut per més de 170 estats, representa un text clau de gran importància, base del reconeixement i execució de sentències arbitrals dictades en qualsevol dels Estats signataris però també Estats que no han ratificat el mateix (així com els que poden efectuar reserves de reciprocitat és a dir que l’Estat en qüestió només aplicarà les obligacions derivades del tractat si l’altre Estat amb qui es relaciona aplica les mateixes obligacions de manera recíproca).
L’arbitratge és doncs un mètode alternatiu de resolució de conflictes que constitueix un autèntic equivalent jurisdiccional, en el sentit que substitueix el jutge predeterminat per llei per la voluntat de les parts d’abstreure’s del sistema públic d’administració de justícia i sotmetre’s a una administració privada, que no obstant té els mateixos efectes i la màxima expressió en què els laudes tenen efecte de cosa jutjada com les sentències judicials. Al Principat, la institució arbitral és el Tribunal Arbitral del Principat d’Andorra (TAPA). Aquesta jurisdicció juga un paper clau en el sistema jurídic andorrà, especialment per a empreses i individus que busquen i escullen de mutu acord una resolució ràpida i eficient dels seus litigis.
Hi ha doncs una vessant purament convencional ja que el règim jurídic de l’arbitratge s’aplica només per acord de les parts de sotmetre la controvèrsia a aquest mètode alternatiu. Els principis directors d’aquest mètode alternatiu de resolució de conflictes són, d’una banda, l’autonomia de la voluntat i doncs la llibertat ja que les parts tenen llibertat per sotmetre la controvèrsia al Tribunal Arbitral i d’escollir els arbitres, la forma de presentar les seves reclamacions i defenses etc. D’altra banda, l’arbitratge és sinònim de confidencialitat ja que les proves presentades i el laude no és accessible al públic.
Tot i això, totes les controvèrsies no es poden tractar mitjançant arbitratge. La llei d’arbitratge exclou els arbitratges especials relatius a conflictes laborals i de consum desenvolupats en altres normes sense perjudici que la llei d’arbitratge sigui supletòria. Aquesta exclusió s’explica principalment per la importància de protegir els drets de les parts més vulnerables i garantir un equilibri just en la resolució de les controvèrsies. Per sotmetre una controvèrsia a l’arbitratge, les parts han de tenir una posició de igualtat i una seguretat jurídica molt marcada explicant que l’arbitratge és més utilitzat en alguns sectors que altres.
Per concloure, el Principat d’Andorra és un Estat on s’ha consolidat una tradició a favor de l’arbitratge. Efectivament, és un país amb una gran atractivitat i projecció comercial i emprenedora, branques que impliquen una necessitat de celeritat, eficàcia, efectivitat, autonomia i flexibilitat. Els principals conflictes sotmesos a l’arbitratge són els comercials, mercantils, empresarials, de manera general el dret societari i mercantil. Non obstant, algunes branques actualment en creixement al Principat com pot ser l’arbitratge en el món de l’esport que es gestiona principalment mitjançant la intervenció del TAS (Tribunal Arbitral du Sport) situat a Lausana (Suïssa), però l’augment exponencial d’instal·lacions i residències d’esportistes professionals i la organització d’esdeveniments esportius cada cop més internacionals i importants desperta un cert interès pel desenvolupament i formació de especialistes en aquest àmbit.
Addicionalment, els conflictes en l’àmbit de la propietat intel·lectual i industrial son susceptibles de ser sotmeses a l’arbitratge (marques, patents, noms de dominis i drets d’autor). El TAPA hauria de promoure la seva competència en la matèria ja que permetria que les parts triïn àrbitres amb coneixements específics en propietat intel·lectual i industrial, assegurant que les decisions es prenguin amb una comprensió profunda dels temes tècnics i legals implicats. Els àrbitres especialitzats podrien doncs manejar casos complexos amb una millor comprensió dels aspectes tècnics i normatius relacionats amb la propietat intel·lectual i industrial.
