L’article 8 de la “Llei 5/2014, del 24 d’abril, de l’impost sobre la renda de les persones físiques” regula els criteris per atreure la residència fiscal, que són exactament els mateixos que preveu la legislació fiscal espanyola. És important tenir en compte, que a efectes fiscals, l’autorització de residència administrativa no comporta automàticament l’obtenció de la residència fiscal, ja que ambdós conceptes són diferents, i per tant s’ha de donar algun dels 3 criteris que a continuació detallarem.
La legislació andorrana utilitza tres tipus de criteris per establir la residència fiscal d’una persona física en el país (es poden donar qualsevol dels tres criteris de forma aleatòria ja que no estan ordenats per ordre de preferència).
En primer lloc, es fa referència al criteri de la temporalitat, que implica que el contribuent ha d’acreditar una presència física de com a mínim 183 dies durant l’any natural.
En segon lloc, es menciona el criteri de centre d’interessos econòmics, és a dir el fet que radiqui a Andorra el nucli o la base principal de la seva activitat o interessos econòmics.
Finalment, es considerarà que el centre d’interessos vitals és el lloc on el cònjuge no separat legalment i els fills menors d’edat que depenguin econòmicament, tinguin la seva residència habitual en territori andorrà.
Donat que la legislació fiscal de cada jurisdicció pot considerar de manera simultània com a resident fiscal a una mateixa persona, l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) ha publicat un model de convenció fiscal que serveix de base per a tots els convenis de no doble imposició signats entre els Estats membres. Aquests convenis permeten determinar, en cas de conflicte, la potestat recaptatòria per als diferents impostos fixant a favor d’una determinada jurisdicció la residència fiscal.
L’ OCDE regula els criteris de desempat en cas d’un conflicte entre dues jurisdiccions. Així doncs, en el cas que dos països considerin com a resident fiscal a un mateix contribuent, s’han de respectar els criteris següents de manera successiva:
- Vivenda permanent: Es considerarà resident fiscal en el país on la persona disposi d’un habitatge de manera permanent.
- Centre d’interessos vitals: Si el primer dels criteris no permet determinar la residència fiscal en un dels dos o més països, es considerarà resident fiscal en el país on tingui el centre de les seves relacions econòmiques i personals.
- Residència habitual: Si no es pot fixar el centre dels interessos vitals en cap país, es torna a un criteri de temporalitat, determinant la residència fiscal al país on la persona hi resideixi habitualment, és a dir on de manera objetiva la persona hi passi més temps.
- Nacionalitat: Si després dels 3 criteris anteriors, encara no ha estat possible determinar la residència fiscal, aquesta serà establerta en base a la nacionalitat.
- Acord: Finalment en cas de que es disposi o no de les nacionalitats dels països en conflicte, les autoritats fiscals resoldran de comú acord. És molt poc probable arribar a aquest últim escenari.
L’OCDE pretén amb aquests criteris evitar que es produeixi la doble imposició internacional a efectes de que el contribuent no tributi per una mateixa renda en diverses jurisdiccions. Una vegada determinada la residència fiscal, el contribuent haurà de tributar pel total de les seves rendes mundials independentment de l’origen de les mateixes i del pagador.
Desitja contactar amb un dels nostres professionals?
+376 803 636
Si desitja pot trucar-nos per telèfon i atendrem personalment la seva sol·licitud.
També pot contactar amb el nostre equip de professionals fent-nos arribar la seva consulta al correu electrònic info@augelegalfiscal.com o contactar-nos via Whatsapp (Tel: +376 333 376).
